Jorge Carrión va a Ikea a comprar Billies, orquídies i mandonguilles, i de pas roba llapis. Els necessita per subratllar els seus llibres i fer anotacions. De vegades els fa servir, de forma meditada, com a separadors de pàgines i de vegades apareixen, per oblit, dins d’un llibre que va deixar de llegir en qualsevol punt i seguit. «M’encanta la dimensió plàstica del llibre», diu. «Em recorda a jugar amb plastilina».
Apunta idees, assenyala frases, doblega cantonades de pàgines. Fica bitllets d’avió i de tren pels capítols. Arrenca l’adhesiu de el codi de barres i el pega a la contracoberta per recordar on el va comprar. «És una espècie de llaç genètic que indica la procedència de el llibre», explica.
És una cosa que aquest escriptor i periodista fa per impuls, però, si li demanes una justificació, la té. Parla de la connexió entre les mans i el cervell que va descriure Richard Sennet en el seu llibre L’artesà. Els pensaments poden quedar en l’aire. Esfumar-se. Evaporar-se. Però el que es toca es segella. «Jo recordo el que he subratllat, el que he tocat, el que he doblat. Utilitzo totes les formes possibles de convertir el llibre en memòria manual. Convertir el llibre en una caixa on hi ha objectes és una forma de treballar la meva memòria ».
Això ho va descobrir amb el temps. Al principi, quan el doctor en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona encara era un nen, els llibres eren passejos. De casa a la biblioteca i de casa a la llibreria. Intervenien pocs carrers entre els dos edificis, però suficients per fer-li entendre que «hi ha un diàleg entre la biblioteca i la llibreria que convergeix en la teva pròpia biblioteca de casa».
Al segle X, a Pèrsia, el gran visir al-Sahib ibn Abbad al-Qasim, per tal de no separar-se de la seva col·lecció de 17.000 volums durant els seus viatges, se la feia transportar per una caravana de quatre-cents camells ensinistrats per caminar en ordre alfabètic.
«És una imatge preciosa de la cultura quan viatja», observa Carrión. «La cultura, fins i tot quan viatja, no cedeix al caos. Per això llegim, per això estudiem ».
Tu ordenes la teva biblioteca i ella es va desordenant.
M’adono que la vaig ordenant cada tres o quatre anys, gairebé sempre per una mudança. Aquest estiu l’he ordenat de nou i hem sembla un exercici meravellós i necessari. He d’estar connectat amb la meva biblioteca i ordenar-la és la manera de fer aquesta reconnexió.
Sempre que la vaig reordenar em desfaig d’un centenar de llibres que ja no utilitzaré. Em trobo amb llibres repetits i aquest és el indicador que és el moment d’ordenar-: vol dir que ja no saps ni els que tens. Intento no passar dels 6.000 o 7.000 llibres perquè més enllà d’aquesta quantitat, ja no controlo el que tinc.
El llibreter italià Romano Montroni diu que a les llibreries no ha d’haver un servei de neteja. El llibreter ha de treure la pols dels llibres perquè és la manera de saber quins llibres té i quines pot recomanar. Passa el mateix amb la biblioteca personal: has de netejar-la, ordenar-la, mimar-la, per saber com et pot ajudar i nodrir.
Dius que les llibreries han estat per a tu el que les esglésies van ser en algun moment per a la teva mare.
Jo no he viscut la fe catòlica que van viure a Espanya les generacions anteriors a la meva, però a les llibreries he trobat aquesta sensació de comunitat, de recolliment, de concentració, de respecte que suposo que altres persones troben en els temples. La paraula religió ve de religare, de tornar a lligar el vincle entre el creient i la divinitat. Aquest seria l’objectiu de visitar un temple: fer un vincle. I jo diria que a les llibreries i les biblioteques encara és possible reconnectar amb una relació que està en crisi: la de l’ésser humà amb el llibre com un objecte important. Encara som la cultura de el llibre.
Com imagines el futur de les llibreries?
Mai hi haurà un únic model de llibreria. Seguiran existint les llibreries de bibliofília: petites, anacròniques, desconnectades, amb un llibreter antipàtic però, d’alguna manera, carismàtic. Però diria que les llibreries que tenen més possibilitat de sobreviure a llarg termini són les que dissenyin experiències intel·lectuals i també emocionals. Una de les grans amenaces de les ciutats és l’economia de la solitud (i la meitat de la població troba parella per internet).
En aquest context, les llibreries s’han convertit en espais de trobada, de contacte, de diàleg, d’amistat i de relacions personals en grup. Crec que les llibreries que apostin per experiències intel·lectuals i emocionals, i que permetin que les persones amb interessos compartits es coneguin, s’acompanyin i es vulguin, són les que tenen més futur.
Jorge Carrión en yorokobu per Mar Abad.